Entre les treballs que va publicar González Pomata dins de la col·lecció Menjars de la terra que va editar el periòdic Información,5 destaca el dedicat a la Cocina de la Mar.6 Els fascicles que conformaven aquell col·lacionable de 1994, eren el resultat, com s’explicava en la presentació de l’obra,7 “de la minuciosa i pacient tasca investigadora que en busca dels 'menjars mariners' va dur a Antonio González Pomata a llarg i ample de la costa, de poble a poble, port a port, restaurant a restaurant, rebuscant en el costumisme els plats, companatges i aperitius que inspirats en productes de la mar tant han enriquit a la cuina alacantina”. L’objectiu era donar a conèixer la immensa riquesa de la cuina de la mar en els seus dos vessants: “D'una banda, el llegat dels nostres majors amb la cuina tradicional oblidada d'inestimable valor ara en franca recuperació i que nosaltres l'hem volguda rescatar; i per un altre, la capacitat creativa dels professionals de la cuina que estan fent art de la nova cuina”.8
En aquell rebuscar, Moraira va ser una font de primera mà i de fet va estar esmentada de manera explícita en plats com el putxero de polp o el arròs amb polp, però de ben segur, que molts dels menjars mariners que va poder assaborir González Pomata als restaurants i les llars de la zona, l’inspiraren en el moment de redactar els fascicles que va titular “Rica cocina pobre de sabor mediterráneo”9 o “La cocina del pueblo a comienzos del siglo”.10 Aquesta era la referència a Moraira i els comentaris que acompanyaven a la recepta de putxero de polp:
“Nosaltres vam conéixer el «putxero de polp» en Moraira i de la mà —i bé fer culinari— de Paquita i Pepe Vila, dos benvolguts personatges del lloc. Ha sigut —no n'hi ha dubte— la sorpresa de la nostra «ronda gastronòmica» perquè això que li oferisquen a un «olla» o putxero» de polp és cosa poc habitual [...] en terres marineres com estes —més donades a l'agricultura que a la pesca— això d'anar a agafar polps ha sigut pràctica tradicional al llarg dels anys, entre altres motius perquè el polp —de roca— es va tindre sempre a mà, sent, a més, «arranjament» de gents modestes. Hi ha anys en què el polp es presenta en grans quantitats i és objecte de pesca industrial utilitzant restos de pots o atuells que els pescadors de litoral depositen en els fons marins i de tant en tant hissen a bord amb valuoses captures, però són els bous d'arrossegament els qui anoten en el seu haver el major volum de captures. Però tornant a l'art de cuinar, imaginen vostés un «putxero» amb polp en comptes de carns? Era costum menjar-lo en divendres de Quaresma i no se li posava cansalada.”
En el fascicle on s’ocupava de la “Rica cuina pobra de sabor mediterrani”, González Pomata destacava el protagonisme que havien assolit en la cèlebre dieta mediterrània els modestos sangatxo, melva, bull, vísol, sorell, gatet i alatxa, per molt de temps inscrits en el capítol de “menjars de pobre”. Al mateix temps que explicava com dels vells fogons de llenya i carbó —antany principal combustible casolà— naixeren pràctiques culinàries i guisats bressolats en l'escassetat de recursos i en el pacient elaborar d’unes cuineres, que tenien en l'abadejo, la sèpia i la melva tres elementals punts de recolzament però compartint preferències amb l'escorpa, el sarg, la tonyina i el bonítol, entre altres espècies.
Com a evocadores dels menjars de subsistència, que tant van fer improvisar i aguditzar l’ingeni de les cuineres de la mar, Pomata esmentava la borreta de melva o abadejo, el bollitori, el putxero de polp, bull amb ceba i cargols, el guisat de sèpia, el guisat de sangatxo amb xones, o els arrossos com l’arròs amb pelletes i abadejo i l’arròs amb ceba i abadejo. Es tractava de guisats mariners casolans que per al nostre autor “no tenien res que envejar a la sofisticada culinària moderna, como passava amb calderetes i preparats d'alta cuina —molts d’ells en el rànquing de la cuina internacional— que tenien com a protagonistes a la llagosta, el llamàntol i altres peixos i mariscos anomenats de classe”.
Els modestos guisats mariners de les cuineres de la mar, eren i continuen sent fidels representants de la gramàtica culinària pròpia de la cultura alimentària mediterrània, en combinar els productes de la mar amb cereals com l’arròs, verdures i hortalisses de temporada o tubèrculs com la creïlla. Aquest darrer condiment és fidel a la majoria d'aquests guisats, per la seua facilitat a impregnar-se de sucs, circumstància, que fa d'aquest tubercle, també anomenat pa del pobre en temps difícils, un producte inseparable de la cuina popular.
González Pomata va recollir un bon grapat de receptes d’aquests exquisits guisats als esmentats fascicles que va dedicar a “la cuina rica pobra de sabor mediterrani” i a “la cuina del poble” i que en molts casos havien passat a formar part dels menús que oferien restaurants i establiments hostalers de la comarca. Juntament amb les afamades borres o borretes on el peix —habitualment abadejo o melva— es pot guisar acompanyat d’espinacs, creïlles, nyores o pebreres, ceba, alls i ous; ratlla amb espinacs i all i pebre o all i pebre de ratlla i floricol; cassola de peix a lo pobre —amb creïlles, cebes, alls i altres condiments, com el pebre roig—; la sèpia amb ceba i amb pèsols i ceba; estofats de peix amb creïlles o de sèpia amb carxofes —acompanyat de pèsols, ceba, tomaques, pebrera, julivert i fruits secs—; mulladors com el de ratlla —amb creïlles, cebes, alls, tomaques i nyores—; o la fritanga amb sangatxo —amb pebreres, albergínies i tomaques—, entre altres.
És molt probable que bona part dels lectors tinguen dificultat per a recordar quan va ser la darrera vegada que degustaren alguna de les exquisideses que esmentàvem adés. Fins i tot que no hagen tingut la sort de fer-ho o que desconeguen l’existència de més d’una recepta. Són circumstàncies que posen de manifest la fragilitat d’un patrimoni cultural —en aquest cas gastronòmic— que estem deixant escapar i llançant a perdre.
Cada vegada cuinem menys els plats de sempre. Aquells que ens posaven a taula les nostres mares i iaies. És llei de vida. Com escrivíem recentment a propòsit de la cuina de les pegolines,11 malauradament anem perdent moltes de les dones que encara conservaven els sabers dels sabors tradicionals i que, amb més freqüència de la desitjada, s’han anat amb elles. D’ací la importància de plantejar la recollida sistemàtica de tot el coneixement que encara guarden les cuineres de la mar de Moraira que han estat responsables de les cuines dels seus llars, tot i tenir que compaginar aquesta dedicació amb altres activitats domèstiques i laborals, i potser, alguns veïns de Moraira, en particular els que s’han dedicat a la restauració o han jugat el paper de cuiners en actes festius o d’oci.
Servisca com a tancament a esta reflexió sobre l'interés per recuperar i actualitzar la memòria dels menjars mariners i dels sabers que van atresorar generació rere generació les cuineres de la mar, la recepta d’arròs amb polp de Moraira i la manera de elaborar-lo que González Pomata i Fernando Gallar recolliren als fascicles Menjars de la terra 2 que publicaren en 1987:12
“Net i trossejat el polp, sofregiu-lo afegint els fesols (prèviament en remull), que també sofregireu juntament amb el pebre roig i les verdures — nap, xirivia, carlota, penques, col i ceba—, i ho remenareu tot. Amb olla de pressió es requereixen 45 minuts de cocció. Les creïlles heu de posar-les quasi al final. Una vegada aconseguit d’aquesta forma el bullit, cal preparar l’arròs, que en aquest cas del putxero de polp substitueix el fideu o la sémola habituals. I ací és on està la gràcia del plat que narrem, perquè eixe arròs a banda que del caldo resulta és únic. Poseu l’arròs en la paella o la cassola, i remeneu el sofregit amb dos o tres grans d’all. Afegiu-hi el caldo i deixeu coure a foc lent procurant que (sec o melós) el gra quede sencer. Així s’obté un arròs melós (apegalós), fort per la conjugació de sabors que polp i verdura van deixar en el caldo. Primer se serveix l’arròs (que incita a repetir) i després l’olla o putxero”.